Sàvia

Quan era molt petita,  ho recordo bé.

M'agradava jugar amb nines, els desmontava el cap per veure d'on sortien els cabells. Recordo aquells caps buits, amb olor de plàstic,  amb tots els forats amb la bola de plàstic que era l'inici del cabell d'aquella nina o d'aquell nino, tant si eren penotxes amb el cabell rinxolat com si rosses amb el cabell llis. La mateixa olor. Una bola buida que jo apretava, toba, amb aquella olor característica de plàstic suat. El coll amb la goma mal retallada. Ho feia d'amagat,  investigar,  voler saber,  treure el cap a les nines estava mal fet.

D'amagat també i sense que es notes tornava a posar-los el cap, primer havia de fer força i despres un gir suau perquè entres del tot i quedes al seu lloc.

Després  posar cara de no saber res, d'inocent.  Aquesta era la part mes difícil perquè ja no podia deixar de mirar la nina sense sentir aquella olor de plàstic suat i la imatge dels forats amb les terminacions dels cabells com boles de plàstic foses i rodones.  

Era molt petita, era sàvia, per això deseguida vaig aprendre que no volien que sabes mes del compte.