L’estimo tant que a vegades, molt sovint, tant amor no m’hi cap al pit. Sempre em fa somriure. Sempre em fa riure i la rialla es tant gran, que tampoc hi cap dintre el meu cor. A vegades quan estic trista, quan està lluny de mi, la truco, només cinc minuts de parlar amb ella, de sentir la seva veu, la seva alegria em refà, em fa sentir bé, contenta de ser viva, amb ganes de tirar endavant . Em dona forces . Ara que ja es tant gran, em dona forces. Abans tant petita, també m’ en donava. Sempre ha sigut la meva papallona, ha omplert la casa i tot el que m’envolta de colors i jo l’estimo.
Estic tant segura del meu amor per ella, es tant bonica, tant alegre, optimista, xerraire, callada, viva, intel·ligent, carinyosa. Se que no podré mai deixar d’estimar-la, encara que es tornes mal carada, lletja, pessimista i dolenta…la seguiria estimant. Perquè gràcies a ella he sobreviscut tots aquests anys, ha sigut el seu alè el que m’ha donat forces per continuar caminant, el que m’ha fet saber que havia de menjar, dormir, respirar per continuar tenint-la al meu costat. Perquè l’estimo més que a mi mateixa. Perquè no necessito que ella m’estimi a mi. Perquè vull que un dia ella pugui estimar algú tant intensament com jo l’estimo a ella.
Perquè les papallones, son boniques, amb les seves ales de colors però has d’anar amb compte de no tocar les ales perquè si no, no podrien volar mai més. I el meu amor per ella només desitja que continui volant, que escampi els seus colors i l’alegria del seu vol per tot el mon, sense tocar-li les ales i només quedar-me amb la satisfacció d’haver-la deixat volar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada